Un cop més penso en tu i una altra vegada m’obligo sense voler a vessar llàgrimes. T’enyorem. Tinc la última mirada teva fresca al cap com el dur ciment. Et recordo amb vivacitat i els ulls brillants amb ganes de viure, de sortir-te’n d’allò que t’arrancà bruscament dels nostres braços assedegats de la pau ofegats pels malsons. La raó no em calma, sinó més aviat m’escanya: evocar-te és una mala idea que s’estima necessària per a recordar-te tal i com eres: força i empenta pures. Potser els records d’infància són més borrosos i llunyans, potser marxaran amb la pena, que pesa com una llosa roent.
Seré com tu. Aprendré de la força que ens vas transmetre de ben criatures, una fortalesa que pugui encarar-se amb l’oblit i arrancar-li del pit aquella calma tant anhelada pels qui han perdut, pels qui han besat la mort als llavis i aquesta els hi ha parit un buit dins del cor. Canta’m un altre cop de silenci en silenci: un pensament, vivències… Queda’t amb mi, viu en mi, no marxis! Per què has marxat així, tant de cop i volta? Es que el cel ja et reclamava? Vas apretar-li el braç al teu fill ben fort, conscient de la fugida, esquitllant-te de les mans espectrals que et perseguien. Et van atrapar o, es que et vas rendir? Els fantasmes són cruels. Van roçar el polsim diví de les teves ales de papallona i et portaren enfront dels eteris jutges de les altures sense comptar amb nosaltres, aquells qui més necessitaves, els que més et podrien trobar a faltar així, en un tancar i obrir d’ulls: com en una aparença malsana de somni.
I tu Verge Mare et fas dir santa? D’on has tret aquest títol summament vanitós? No en tens prou amb els altars de plata? O això almenys és el que m’has donat a entendre. Me l’has pres. M’he l’has tret i jo no he pogut acomiadar- me, dir-li adeu. Mísera culpa! Jo despreocupada, emparada als braços de la traïdora esperança... Déu tot ho regala i al mateix temps ho destrueix. Qui soc jo per enfrontar-me als seus designis inflexibles? Et maleeixo deessa de pell fina! Deessa pura i verge, promete’m que la cuidaràs. Promete’m que la seva ànima serà lliure, no una esclava del teu fred i mític paradís, que sé que a tu no t’hi ho sembla. El cel no és suficient perquè hi manca el present; un futur etern sota les teves extenses i matriarcals faldilles. Fes la seva ànima mortal! Renuncia a la teva fidel ovella. En el fons mai ha sigut teva la volàtil aura humana. Nosaltres ens criem, convivim, i ens morim, però seguirem vivint sempre. I tu, gelosa de mena, mai podràs intervenir. Mai ens podràs treure el viscut, sinó, la vida.
I tu, per mi restaràs plàcida en el record amb nosaltres: Siguis on siguis, existeixi (o no) la vida eterna.
