Una confessió II

Ella es mirà el seu fill sentint el pes de la força de la gravetat als llavis.  El sent llunyà, com si realment mai hagués sortit, feia molt de temps, del seu ventre.  S’acosta, l’abraça, li diu que se l’estima però ell no es gira.  Busca a l’armari uns pantalons foscos, una peça de roba, què més dóna!  Ella l’estreny una mica més fort i ell, com desfermat per una descàrrega elèctrica els apuja i els projecta a l’exterior del seu cos tot apartant-la del seu costat.  Ella perd l’equilibri, tentineja durant uns pocs segons, però no cau.  L’observa en silenci.  Les manetes del rellotge marquen les onze de la nit i la seva veu profunda cada segon però tot i així la música de moda de la ràdio la ofega deixant-la mig somorta.  La mare seu sobre el llit i pacientment espera no sap el què.  El noi segueix regirant perxa per perxa i tot seguit cada butxaca dels pantalons.
-    Què busques fill?-
-    Res que t’importi.  Surt.-
-    Albert... si us plau... Avui et veig molt inquiet, més de lo normal.  Que et passa?-
-    Calla.  Res que t’importi.  Surt-
Ella intenta mirar-lo als ulls però, contrària als seus pensaments, acota el cap.  Li ha ordenat que marxi de l’habitació, però no la mira a la cara.  No perquè no s’atreveixi, pensa, sinó perquè vol remarcar-li com de poc li importa.  S’aixeca i en silenci marxa.
Quan l’Albert endinsa la mà a la butxaca adequada sent la remor del televisor.  Un programa porqueria, probablement.  “Ja torna amb aquella merda de moda i maquillatge.  Quina puta que esta feta, amb quaranta i pico, cinquanta anys ja no et vol ningú.  Què es pensa? Que amb una faldilla ajustada va guapa? Que una brusa li queda be?”.  Un somriure irònic li travessa el rostre mentre els dits endinsats entre mocadors de paper toquen l’objecte ambicionat.  Esbufega, relaxant els budells “quina sort!”.  Tot seguit apaga la ràdio i es fica al llit pessigant cada esfera de plata polida i la creu sagrada i soferta per la seva falta, que al cap de pocs dies seria purificada, però no pas el seu paper mullat penediment.
-    Pare nostre que esteu en el cel...-
Devot, va murmurant de pressa.  Està emocionat, faltaven dos dies per l’indult.  Tancà els ulls, fruint de com la seva ànima díscola es redreçava per ajuntar-se amb d’altres il•lustres com la del mateix pare Virgili.
-Perdoneu les nostres culpes així com nosaltres... Què fas? No t’he dit que surtis? Marxa, Fora, fora!–
Obrint una mica les parpelles, havia descobert les mans de la seva mare recolzades al marc de la porta, amb mig cos endins fitant-lo amorosa. Ella, captivada per un estèril ruixat d’afecte, havia obert la porta per desitjar-li les bones nits i el que havia vist l’havia deixat atònita: El seu nen rude i silenciós aferrat al vell rosari de l’àvia com si fos un tresor amb els ulls tancats però amb el semblant concentrat, com si estigués examinant-se a ell mateix.  Quan havia obert els ulls el brillant i idíl•lic somni s’havia esvaït.  Ella era la lluna i ell el seu licantrop ferotge que s’aixecà tot projectant-li les urpes mentre udolava de ràbia.  La lluna però, és brillant i inabastable i quan penses que pots rascar-la i prendre-li l’aura de plata ja s’ha fet de dia.  En aquell pas, havia tancat la porta d’una revolada i havia corregut frenètica a la seva cambra.        

Una confessió

-    Un altre cop aquí Albert... Què ha passat?
L’adolescent baixà el cap.  La textura de la seva mata de cabell castanya, llisa, tallada ben curta contrastava discretament amb la reixa llisa de fusta del confessionari.  Les pedres majestuoses eren de tonalitats fosques, igual que els bancs i que el rostre centenari de la figura de la santa Verge Maria de l’altar.  La gran roseta gòtica atenuava aquest aire carregat de moralitat i de rosari immaculat projectant misericordiosa l’alegria innocent d’uns lluminosos colors primaverals passats pel filtre de la tarda.  L’Albert es va deixar arrossegar pel desassossec: tocava la fusta del compartiment amb delicadesa, fins i tot els cabells fregaven els rombes, com per contagiar-se d’aquella aura sacra.
-    Un altre cop el pecat de la carn pare.  Aquella noia... no em vaig poder resistir.-
-    Fill meu, el pecat de la carn és perillós, però no el més letal si tens control sobre tu mateix
-    Ja el tinc! Però la noia em va incitar.  Vostè sap com van vestides... em va picar l’ullet al mig de la classe i alguna cosa s’em va despertar.  Va dir que em volia veure a soles-
-    I va passar?-
-    Si.  Portava una samarreta que semblava més un drap i els llavis molt vermells.  La vaig portar a la vora del riu i ella em va dir no, però el carmí i el drap em deien que si.  No entenc perquè després plorava tant.  Vostè ho entén pare Virgili?-
-    A vegades el dimoni es disfressa sota coses tant corrents com el vermell dels llavis, una samarreta o una faldilla.  Si pequem, la bona ànima és qui realment surt ferida. Va passar res més Albert?-
-      Després d’aquell dia ella m’evitava i jo realment no ho entenc.  Vaig donar-li tot allò que ella volia i encara m’aguantava perquè volia més.  Ni em mirava a la cara.  A mida que els dies passaven dormia menys i menjava menys, ella ocupava tots els meus pensaments i em fotia.-
-    No blasfemis Albert.-
-    Perdó.  Fa dos dies la vaig seguir fins a casa.  Com s’atrevia a despreciar-me? Era ja fosc.  Vaig avançar-me una mica i com posseït pel dimoni li vaig ventar un cop amb la carpeta al cap.  Es va desplomar al mig del carrer.  Satanàs, o pitjor, obrava per mi, ho juro.  Perdoni’m pare, si vostè ho fa segur que Déu tot salvador s’apiadarà de mi.- Va lamentar alçant la veu.- Perdoni’m, perdoni’m- va implorar amb la veu trèmula.
-    Aquesta falta fill meu és molt greu, però Déu és gran i no negarà refugi als penedits.  Reflexiona el que has fet i resa el rosari durant set dies.  Els teus pecats seran perdonats.-

Mentre Albert s’allunyava, el pare Virgili va pujar la mirada a l’agònica llum de la roseta.  Déu el trobava brillant i per això li presentava una prova difícil o potser ho feia per treure-se’l de sobre?  Així que... havia sigut ell.  Virgili es va treure un mocador de roba de la butxaca.  La pallissa que la adolescent havia rebut el dia anterior havia commocionat tot el poble fins al punt que els pares atemorits anessin a buscar els fills a l’entrada de l’escola.  Com un llampec li va aparèixer la imatge de la noia estesa a terra inconscient sense roba al tronc superior i arrebossada de terra, pols i sang.  Els seus llavis havien sigut pintats maldestrament amb el que semblava un bolígraf vermell convencional i tenia el ventre guixat de blasfèmies amb el mateix color.  Ell havia sigut el primer que la havia trobat i que li havia netejat la cara amb aquell mocador, que havia rentat amb les seves pròpies mans.
Sortí del confessionari.  El cap i el cor li martellejaven.  Travessà a corre-cuita l’edifici i un cop fora del recinte sagrat es tragué els hàbits.  Per un moment va envejar aquells homes insensibles que no senten la mirada infinita de Maria, la mare de Déu.       

¿Qué es un hombre?

Esta noche hay un hombre intranquilo.  Nervioso se levanta y camina, recorre de arriba abajo el camino que lo lleva a la colina escarpada donde contempla el paisaje calmado y las estrellas caprichosas.  La hierba le cosquillea la piel que une el solitario dedo gordo con los demás.  Larga y tierna, quiere mantenerse cerca de ese ser, pero sin ser pisoteada.  Su verde oscuro es el protagonista de la tarde y parte del anochecer.  No puede mirar hacia adelante, le pesa el alma, se ha vuelto solida como el plomo que se añade al peso de la propia cabeza.  Sus ojos están entreabiertos, apestan a dolor y miseria, quieren volar, pero temen la raya irregular al otro lado del abismo.  No se atreve a contemplarla.  Es demasiado débil a su parecer.  Sus pies tiñen la hierba de estiércol.  El sudor de los alerones se despide de su aura, queriendo vestir el entorno con su hedor.  La parte más secreta de su cuerpo se cubre dignamente con un intento de bombachos.  La humedad de la hierba en contacto con las plantas de sus pies le provoca escalofríos.  Su vida no es tan suave ni tan delicada.  No se siente en contacto con la salvaje naturaleza, salvaje como él mismo.  A pesar de todo, intenta calmarse, decidiendo enfrentarse a las vistas majestuosas que le hacen sentir insignificante.  Poco a poco, sin prisas se acerca.  Un paso detrás de otro no es complicado, no tanto al menos como contemplar el mundo desnudo a tus pies sin un puente que pueda fundirte en él.  Está solo y sucio.  Se sienta en el borde y reflexiona.  Piensa gravemente mientras con su mano retira cacho a cacho el fiemo seco.  Para y se observa.  Llora y se moja la masa compacta de su extremidad, que se retira fácilmente, como el fango recién hecho.  ¿Esto que soy, este trozo de carne es realmente un hombre?

Al otro lado, la colina escarpada paralela, esa especie de espejo desigual (normalmente la puerta a los mundos paralelos) hay otro hombre.  Huele tan bien como las flores y la brisa del mar.  Sus cabellos se confunden con el enigmático negro brillante del cielo.  Sus uñas son rosadas, igual que su lengua.  Sus pies se encuentran protegidos por una bolsa de ropa adaptada a ellos (bienllamada calcetín). Éstos, desconocen el rocío y la crueldad de las piedras de los senderos.  El humano calla, pero no escucha. Mira al frente, pero no ve.  Le habla al viento, pero sólo escucha inflado lo que el eco burlón le comunica.  Sonríe al abismo, pero cuando este le pregunta el por qué las palabras se marchitan de su lengua rosada y limpia.  Da media vuelta, y luego otra más.  Busca pero no encuentra, no encuentra pero tampoco busca una alerta, una brizna de preocupación.  Llorar y lamentarse no existe en su conciencia hasta aquella clara mañana en que su catalejo lo pudo advertir: ese hombre del otro lado, fuera de su alcance, el hombre mal vestido que malvive, apesta y se plañe.  Entonces, también quiso como él tocar la hierba, andar por estiércol desnudarse y revolcarse.