textos "antics" (2007)

Les coses algunes vegades no són com un es pensa, pots suposar i fer prediccions, estaràs més o menys segur, t’influirà d’una manera o d’una altra, però al final acabarà passant allò inevitable, el que havia de passar: t’havia de trobar. T’estava buscant? Ni tant sols jo ho sé del cert. Podria especular sobre la banalitat de les casualitats (últimament són el pa de cada dia i decisives en les relacions entre persones) Se m’han obert portes a coses que no coneixia. Circumstàncies, emocions i sensacions que no havia experimentat mai i que, potser per por de no saber identificar-los, es transformen en dubtes, vergonya... al capdavall només són escletxes sense importància. Quan m’abraces, quan em parles, els fantasmes es tornen tant petits que gairebé no es veuen. M’envolta una boirina de fortalesa a el cos i la ment a l’uníson, un ens que m’encega però que m’ajuda a respirar amb facilitat. Un ens que es desplaça dins meu amb paraules senzilles i tendres que fan vibrar qui les sap apreciar. Tinc ganes d’estimar-te tant, que si l’amor es tornés objecte, valdria més que un diamant, el mar no l’enfonsaria ni la gravetat podria esberlar-lo si el llencéssim des del cim més alt. Aconseguir tal poderós sentiment em costarà una mica de temps, s’anirà gestant en silenci, al marge de nosaltres; a moments puntuals deixarà anar algun copet per fer acte de presència i desconcertar.me. Absent de reaccions, ment en blanc, intentant comprendre què m’està passant. No vull forçar-lo a que creixi massa de pressa. Quan el tingui entre els meus braços tant o més fort que jo mateixa. Meravellada em sotmetré a ell nit i dia, sense por, sense controls de cap mena, ni la raó tindrà autoritat per dominar-me. Tot girarà al voltant de l’amor, no tindré escapatòria: abandonar-se o morir, no hi ha l’oportunitat de triar. Quan per fi noti que ja l’he donat a llum, el cap em bullirà incandescent com el magma, el cor atrafegat no pararà de bombejar la sang de les venes, els ossos viuran terratrèmols interns, i la pell agafarà relleus fent-la molt més sensible. Els símptomes es fondran de tal manera que ampliaran tot el meu ésser. La immensitat no cap en un cos petit i miserable, necessitarà avisar que a partir d’aquell instant ocuparà cada racó del món. Prepararà el terreny i amb un impuls similar a la brisa el materialitzarà discretament. Serà llavors quan sentiràs: t’estimo.