Una confessió II

Ella es mirà el seu fill sentint el pes de la força de la gravetat als llavis.  El sent llunyà, com si realment mai hagués sortit, feia molt de temps, del seu ventre.  S’acosta, l’abraça, li diu que se l’estima però ell no es gira.  Busca a l’armari uns pantalons foscos, una peça de roba, què més dóna!  Ella l’estreny una mica més fort i ell, com desfermat per una descàrrega elèctrica els apuja i els projecta a l’exterior del seu cos tot apartant-la del seu costat.  Ella perd l’equilibri, tentineja durant uns pocs segons, però no cau.  L’observa en silenci.  Les manetes del rellotge marquen les onze de la nit i la seva veu profunda cada segon però tot i així la música de moda de la ràdio la ofega deixant-la mig somorta.  La mare seu sobre el llit i pacientment espera no sap el què.  El noi segueix regirant perxa per perxa i tot seguit cada butxaca dels pantalons.
-    Què busques fill?-
-    Res que t’importi.  Surt.-
-    Albert... si us plau... Avui et veig molt inquiet, més de lo normal.  Que et passa?-
-    Calla.  Res que t’importi.  Surt-
Ella intenta mirar-lo als ulls però, contrària als seus pensaments, acota el cap.  Li ha ordenat que marxi de l’habitació, però no la mira a la cara.  No perquè no s’atreveixi, pensa, sinó perquè vol remarcar-li com de poc li importa.  S’aixeca i en silenci marxa.
Quan l’Albert endinsa la mà a la butxaca adequada sent la remor del televisor.  Un programa porqueria, probablement.  “Ja torna amb aquella merda de moda i maquillatge.  Quina puta que esta feta, amb quaranta i pico, cinquanta anys ja no et vol ningú.  Què es pensa? Que amb una faldilla ajustada va guapa? Que una brusa li queda be?”.  Un somriure irònic li travessa el rostre mentre els dits endinsats entre mocadors de paper toquen l’objecte ambicionat.  Esbufega, relaxant els budells “quina sort!”.  Tot seguit apaga la ràdio i es fica al llit pessigant cada esfera de plata polida i la creu sagrada i soferta per la seva falta, que al cap de pocs dies seria purificada, però no pas el seu paper mullat penediment.
-    Pare nostre que esteu en el cel...-
Devot, va murmurant de pressa.  Està emocionat, faltaven dos dies per l’indult.  Tancà els ulls, fruint de com la seva ànima díscola es redreçava per ajuntar-se amb d’altres il•lustres com la del mateix pare Virgili.
-Perdoneu les nostres culpes així com nosaltres... Què fas? No t’he dit que surtis? Marxa, Fora, fora!–
Obrint una mica les parpelles, havia descobert les mans de la seva mare recolzades al marc de la porta, amb mig cos endins fitant-lo amorosa. Ella, captivada per un estèril ruixat d’afecte, havia obert la porta per desitjar-li les bones nits i el que havia vist l’havia deixat atònita: El seu nen rude i silenciós aferrat al vell rosari de l’àvia com si fos un tresor amb els ulls tancats però amb el semblant concentrat, com si estigués examinant-se a ell mateix.  Quan havia obert els ulls el brillant i idíl•lic somni s’havia esvaït.  Ella era la lluna i ell el seu licantrop ferotge que s’aixecà tot projectant-li les urpes mentre udolava de ràbia.  La lluna però, és brillant i inabastable i quan penses que pots rascar-la i prendre-li l’aura de plata ja s’ha fet de dia.  En aquell pas, havia tancat la porta d’una revolada i havia corregut frenètica a la seva cambra.