Una confessió

-    Un altre cop aquí Albert... Què ha passat?
L’adolescent baixà el cap.  La textura de la seva mata de cabell castanya, llisa, tallada ben curta contrastava discretament amb la reixa llisa de fusta del confessionari.  Les pedres majestuoses eren de tonalitats fosques, igual que els bancs i que el rostre centenari de la figura de la santa Verge Maria de l’altar.  La gran roseta gòtica atenuava aquest aire carregat de moralitat i de rosari immaculat projectant misericordiosa l’alegria innocent d’uns lluminosos colors primaverals passats pel filtre de la tarda.  L’Albert es va deixar arrossegar pel desassossec: tocava la fusta del compartiment amb delicadesa, fins i tot els cabells fregaven els rombes, com per contagiar-se d’aquella aura sacra.
-    Un altre cop el pecat de la carn pare.  Aquella noia... no em vaig poder resistir.-
-    Fill meu, el pecat de la carn és perillós, però no el més letal si tens control sobre tu mateix
-    Ja el tinc! Però la noia em va incitar.  Vostè sap com van vestides... em va picar l’ullet al mig de la classe i alguna cosa s’em va despertar.  Va dir que em volia veure a soles-
-    I va passar?-
-    Si.  Portava una samarreta que semblava més un drap i els llavis molt vermells.  La vaig portar a la vora del riu i ella em va dir no, però el carmí i el drap em deien que si.  No entenc perquè després plorava tant.  Vostè ho entén pare Virgili?-
-    A vegades el dimoni es disfressa sota coses tant corrents com el vermell dels llavis, una samarreta o una faldilla.  Si pequem, la bona ànima és qui realment surt ferida. Va passar res més Albert?-
-      Després d’aquell dia ella m’evitava i jo realment no ho entenc.  Vaig donar-li tot allò que ella volia i encara m’aguantava perquè volia més.  Ni em mirava a la cara.  A mida que els dies passaven dormia menys i menjava menys, ella ocupava tots els meus pensaments i em fotia.-
-    No blasfemis Albert.-
-    Perdó.  Fa dos dies la vaig seguir fins a casa.  Com s’atrevia a despreciar-me? Era ja fosc.  Vaig avançar-me una mica i com posseït pel dimoni li vaig ventar un cop amb la carpeta al cap.  Es va desplomar al mig del carrer.  Satanàs, o pitjor, obrava per mi, ho juro.  Perdoni’m pare, si vostè ho fa segur que Déu tot salvador s’apiadarà de mi.- Va lamentar alçant la veu.- Perdoni’m, perdoni’m- va implorar amb la veu trèmula.
-    Aquesta falta fill meu és molt greu, però Déu és gran i no negarà refugi als penedits.  Reflexiona el que has fet i resa el rosari durant set dies.  Els teus pecats seran perdonats.-

Mentre Albert s’allunyava, el pare Virgili va pujar la mirada a l’agònica llum de la roseta.  Déu el trobava brillant i per això li presentava una prova difícil o potser ho feia per treure-se’l de sobre?  Així que... havia sigut ell.  Virgili es va treure un mocador de roba de la butxaca.  La pallissa que la adolescent havia rebut el dia anterior havia commocionat tot el poble fins al punt que els pares atemorits anessin a buscar els fills a l’entrada de l’escola.  Com un llampec li va aparèixer la imatge de la noia estesa a terra inconscient sense roba al tronc superior i arrebossada de terra, pols i sang.  Els seus llavis havien sigut pintats maldestrament amb el que semblava un bolígraf vermell convencional i tenia el ventre guixat de blasfèmies amb el mateix color.  Ell havia sigut el primer que la havia trobat i que li havia netejat la cara amb aquell mocador, que havia rentat amb les seves pròpies mans.
Sortí del confessionari.  El cap i el cor li martellejaven.  Travessà a corre-cuita l’edifici i un cop fora del recinte sagrat es tragué els hàbits.  Per un moment va envejar aquells homes insensibles que no senten la mirada infinita de Maria, la mare de Déu.