Costums

Acostumava a pensar que era lliure, que res podia aturar-me, que les paraules podrien arribar a ser alicates que trencarien les valves de les cadenes, però que mai podrien contribuir a teixir-ne una sense fi. Acostumava a pensar que podria arrancar una rosa amb els dits sense força  i que, també, podria assaborir l’olor secreta de les roselles, que només mirant-la seria capaç de mantenir-la viva uns minuts més després de fer-la esclava dels meus palmells un xic egoistes.

Acostumava a escoltar el verbotejar del cel cercant respostes. Així estirada mirant passar el cotó ennuvolat tenia un cert sopor feliç.  El sol sobre el cap escalfant-me els pensaments i immobilitzant-los, el vent remullant-me la memòria, ajudant-la a avançar com un torrent d’aigua pura.

Acostumava a contemplar l’estela que la música deixava impresa a les meves emocions. Com era capaç de saturar el dolor més intens o la melancolia, sempre agredolça.  Com podia ser capaç per un segons de diluir la pena a un color aquarel·la i a sobre marcar amb decisió una ratlla fogosa de cera vermella com la sang bullent del que creu que estima.

Ara, just avui prego per acostumar-me a allò que creia que tenia acostumat. Ara m’acostumo a seure al divan a pensar sobre si, realment, m’he i m’havia acostumat a creure si tenia i tinc llibertat.