dimecres, 21 de novembre del 2012

Imagina

Afligit: Quatre paraules mal amuntegades s’emmagatzemen dins del llit dels
records. Allí, somia la meva ànima sola amb la única presència d’una amarga foscor.

Esperança: Vine amb mi aura solitària, vine amb mi sense cap por. Jo et regalaré una petita companyia del tot desinteressada, esclava a les teves necessitats cansades. Digues que no pots més i pren-me com una part més del teu ser.

Afligit: Bella és una presència de fora, bonica, però no suficient. Qui voldria apropar-se als malsons de la meva naturalesa? Tu? No podries suportar-ho, els espectres et devorarien en un tancar i obrir d’ulls.

Esperança: (Interrupció) No són els espectres sinó els teus espectres els que et solquen la ment meravellosa, convenç-te que dins teu també existeix el paradís. I justament la naturalesa ens ajudaria a resistir-hi. La gran reina creadora...

Afligit: ...La colossal deessa de la destrucció...

Esperança: ...L’extensa essència de mare que a tots dóna la vida...

Afligit: ...L’ens irrevocable que a tots ens la pren.

(pausa una mica tensa, mirades xocants de notable disconformitat amb les opinions)

Esperança: Tinc al cap una imatge del tot encalmada, una circumstància modesta però presa de poder. Imagina’t el sol col·locat a la línia fosca de la muntanya, el dia cau, és vora el crepuscle. Amb ell també minva el malestar: El turment ja no existeix. Imagina-t’ho per un segon, Imagina’t, imagina...

Afligit: Imagina’t imaginacions que avui són foc present, demà s’enlairaran lluny com el fum i finalment brisa fina invisible que s’esvairà cap a altres móns.

Esperança: Sí, altres indrets on potser necessiten esperança concebuda de pensaments malenconiosos...

Afligit: ...Pensaments bords i simples que emmalalteixen qui els evoca. Pobres il·lusos! Somiant un espai de pau permanent sense sofrences, inconformistes que consumeixen la poca raó desesperada que els hi queda. Incapaços d’acceptar; Impossibilitats de conviure amb el dolor. Ments absurdes i obtuses: dèbils!

Esperança: És realment això el que tu penses? Creus que realment els somnis fan manetes amb la flaquesa? T’equivoques preciosa, t’equivoques de ple!

Afligit: Cecs són els ulls que no volen veure...

Esperança: ...Obstinades són les orelles que no volen sentir.

Afligit: (desafiant) Endavant, escoltaré el teu discurs ingenu.

Esperança: Et parlaré amb senzillesa i claredat, si et plau abandona aquest accent de defensa, deixa que les idees penetrin, permet que et sigui com una tempesta: que et renti el llot que et turmenta, que
t’adessegui la sensació de fragilitat. No busquis arguments per justificar-te. Conec el que és sentir-se sol, conec l’obscuritat, conec les vivències feridores, conec la impotència i l’amargor. Sentiments i passions que el tancament en un mateix agreuja. La passió actua com un torrent, t’arrossega fins al límit mentrestant un va subsistint com pot al marge dels altres. Et sents incomprès i ofegat. En la línia de l’horitzó trobes que et situes a la banda de l’aigua, amercè de les onades. Els del voltant feliços s’eleven a la banda del cel. Et veus lluny, els veus lluny. Ells volen, tu sures; ells s’acosten al sol, tu lentament t’empetiteixes i et mors de fred...

Afligit: ...Crides però ningú et sent...

Esperança: ...Plores però les teves llàgrimes es confonen amb l’escuma del mar...

Afligit: Ells s’uneixen amb el gran astre de vida i tu t’enfonses al gorg, on et venç la mort!

Esperança: (interrupció agitada) No, no et precipitis encara, veus? Tu mateixa et condemnes!

Afligit: No, no és veritat!

Esperança: Si, si que ho és, no lluites per xipollejar i sobreposar-te.

Afligit: Menteixes!

Esperança: Que dura que pot arribar a ser la veritat...

Afligit: (crit trencat, esguerrat per gemecs) Calla!!!!

(pausa, respiració agitada. Poc a poc la situació tensa s’afluixa i la veu tímida però serena de l’esperança pren partida)

Esperança: Si la passió fa acallar les veus salvadores, encara que el que proclamin sigui dur, ho hauràs perdut tot. Llavors ja podràs afirmar que realment t’han devorat els espectres que tan parles. Encara no és massa tard, aferra’t a mi, jo no t’abandonaria mai.

Afligit: Imagina que mai no vol dir mai. Imagina que de cop el teu suport es trenca, que la gravetat venç el pont que ens comunica. Desemparada em precipitaria qui sap on sense cessar de caure al buit deu mil vegades segada per vils sensacions innombrables i del mal nom; pitjor que la mort, pitjor que tot: decepció, menyspreu, venjança, rancúnia, fracturació del cor, por, por irracional i racional alhora que no se sap com eliminar de cap de les maneres...

Esperança: Imagina, Imagina’t que això no va exactament així: imagina que em prens la mà, imagina’t la nostra força en una. Imaginat que t’arranco de la mar i que tots dos calmosament ens anem recuperant. Visualitza’t feliç, segura, sense malsons, serena, amb un mig somriure i els ulls brillants.

Afligit: No sé si seria això possible...

Esperança: Solament si tu vols.

Afligit: Faria falta temps...

Esperança: El temps sempre perdura; nosaltres desgraciats no som immortals.

Afligit: I si no sobrevisc?

Esperança: Jo et recolzaré fins al final i si cal baixaré a la gola del diable per buscar-te...

Afligit: ...I trobar-me...

Esperança: ...allà on sigui...

Afligit: ...hi hagi vida...

Esperança: ... hi hagi mort.

(s’agafen de la mà)

Afligit: Si tens por...

Esperança: ...O et sents ferit...

Afligit: ...Si t’envaeix la soledat...

Esperança: ...o t’ensumes el perill...

Afligit: ...No t’atordeixis mai...

Esperança: ...Perquè sempre serè al teu costat.

Afligit i Esperança: (alhora) jo et donaré suport, jo t’assecaré el plor, jo no et soltaré la mà, jo t’ajudaré a avançar, jo et faré descobrir qui ets i llavors ja no em necessitaràs mai més.

(pausa)

Afligit: Imagina’t feliç...

Esperança: imagina’t content...

Afligit: ...Imagina’t segur de tu mateix...

Esperança: ...Imagina com la tristesa s’envà...

Afligit: ...I amb ella malsons i debilitats...

Esperança: ...Imagina com no tornes a sentir-se sol...

Afligit: ...Saps que no succeirà, qui t’estima sempre et recolzarà.

Afligit i Esperança: Mira enfront i no cedeixis, omple l’espai de la teva llum. La realitat es bolcarà d’afecte on tu trepitgis. Amb tanta fortalesa que hauràs adquirit la imaginació no et servirà, ja que la tendresa que tan anheles per fi serà autèntica.






I malgrat tot, sempre ens quedarà l'esperança

dilluns, 5 de novembre del 2012

Poliedro

Nada que decir es algo anormal.


A veces, una desearía limpiarse de los pecados como nos quitamos la roña del cuerpo: bajo el mango de la ducha.

A veces, una necesita sentir que es fuerte, que domina tanto su alrededor que es capaz de controlar su realidad hasta límites insospechados: que tirando de esfuerzo y tesón es capaz de cumplir con eso de ser una compañera ideal, una hija ejemplar, una amiga modélica, la pareja perfecta y así millares de etiquetas que usamos para no perdernos en el confuso poliedro que compone nuestra identidad.

Por mucho que lo intente no soy un cubo, un cilindro o un triangulo isósceles de cinco caras. Tengo una forma más bien de patata con aristas torcidas y resquebrajadas por la contradicción y sus violencias. Quiero ser uno de ellos, tan solo uno, aunque fuese una figura geométrica coja. Limando los pecados con paciencia puede que salga bien, que salga bien, que salga bien... si no, aun puedo meterme bajo la ducha y dejar que el agua pueda correr. Allí puedes disimular tu flaqueza; ni tu mismo eres capaz de sentir las lágrimas recorriendo las mejillas bajo el indulto de esa lluvia artificial. El líquido se lo lleva todo, todo, todo menos esa sensación de querer pulir, de seguir limando sin fuerza.

dimarts, 2 d’octubre del 2012

Techo blanco

El blanco de tu techo me recuerda a la luz.  No a la luz del sol ni al resplandecer del cielo pero sí a otra cosa totalmente diferente a aquello que podía haber conocido antes.  Dentro de esas cuatro paredes, de ese pequeño mundo que parece tuyo y mio pero que en el fondo no nos pertenece, puedo ser y no ser, existir y morir o todo a la vez.  Hay un halo en esa penunbra tan clarividente que me permite ser libre de la coherencia sin dudarlo; fantasear con tigres y panteras, gatos, gallinas, huevos y trolls.  Verbotear con la boca, dándole una oportunidad de vida a las palabras que fluyen de mi boca inconscientes y confiadas con los ojos de la conciencia cerrados; parlotear con el cuerpo abriendo su carnaza a algo más que juegos de cama, apartándolo de esas carícias de tregua simuladas y mugrientas, el alimento de los buitres sin piedad.  Apretar los parpados con fuerza, ressoplar, reir a carcajada limpia o todo al unísono presa por una euforia que nace del escalofrío de los sentidos y que aguarda en las laberínticas cavernas del interior de ese ente extraordinario que llamamos "uno mismo" lista para resurgir.  Una macedonia de planos y texturas que me supera a veces tanto, que a ratos solamente necesito fijar la vista en tu inabastable techo blanco para comprender el aura cuadrada que me rodea.





dimecres, 19 de setembre del 2012

Son sólo palabras


A veces me sorprendo pensando en ellas.  Saben dulces, saladas, tan amargas como algunas almendras, acidas y refrescantes o en el más complejo de los casos todo a la vez, petándote los dientes y cosquilleándote la lengua y el paladar o la oreja, si tu eres el amable o duro receptor que las acoge. 
Necesito ese calor que emana de cada significado: ese de “bonito”, “especial” incluso de mí amada “melancolía” y “extrañeza”, de “delirio” y “emoción”.  Noto que éstas últimas se funden en mi interior sin dejar rastro, creo que laten y vibran como otro órgano de mi cuerpo.  Quiero adoptarlas, sentirlas, vivirlas, verlas arelar.
Pero son sólo palabras…

Que se las lleva el viento, se las traga la marea, que se pudren con el tiempo como una fruta ajena a nuestra extensión.  Dime lo que quieras, serán sólo palabras sin dueño, abandonadas en el ambiente fogoso o hibernal.  Nunca una palabra podrá ser más tuya que en tu silencio sellado.  Palabra verdadera que azota tus sentidos o palabra simulada que los acalla al servicio de una razón o pensamiento.  Suéltala, susúrramela en mis oídos, es sólo una palabra, no más que significados delimitados.  Déjala libre, que llegue a mi.  Márcala, grítala, déjame sorda.  Musítame, dame el placer de esforzarme a hacerla mía.  Aquí la marea no llegará para ahogarme la palabra dulce, la palabra amarga.  Luego, mírame a los ojos buscando en mí tu voz, porque nunca yo sabré si existe, si el viento puede hacerla volar, si el agua la puede mojar.    

dimarts, 26 de juny del 2012

Muchacha hermosa

Por la calle no hace
falta que una muchacha
sueñe en ser hermosa.
El aire mecerá su cabellera
dorada, nocturna o ambarina
igual que su tierna y volátil falda,
el deseo fugitivo de los hombres.

Sus pechos, aún verdes, lucirán debajo
el color de una camiseta estridente, asomaran
el puente de la nariz, preguntándose si son
o no advertidos.

Mientras la muchacha tímida mirará
cabizbaja al suelo, insegura de sus soles
y estrellas, otras harán harán retumbar sus
tacones delante del niño, el hombre y el
marido y a los Ibizas o los Audis que se
cruzen en su camino.

Cuando pasa la muchacha hermosa
el mundo fascinado para un segundo. 
Tú, mujer, atrapa al universo que se acelera
al divisarte.
 

diumenge, 17 de juny del 2012

Poesía I

Lo inesperado
limpia mis telarañas,
y así,
la vida vuelve a
renacer de nuevo

dijous, 14 de juny del 2012

La llama


Podría iluminarnos la profundidad de la noche,
pintarnos el viento, las hojas o el pincel
esponjoso de la hierba, pero ¿Sabes? No
existe brocha más precisa que la recóndita
llama que alumbra cada vez que me miras