Imagina

Afligit: Quatre paraules mal amuntegades s’emmagatzemen dins del llit dels
records. Allí, somia la meva ànima sola amb la única presència d’una amarga foscor.

Esperança: Vine amb mi aura solitària, vine amb mi sense cap por. Jo et regalaré una petita companyia del tot desinteressada, esclava a les teves necessitats cansades. Digues que no pots més i pren-me com una part més del teu ser.

Afligit: Bella és una presència de fora, bonica, però no suficient. Qui voldria apropar-se als malsons de la meva naturalesa? Tu? No podries suportar-ho, els espectres et devorarien en un tancar i obrir d’ulls.

Esperança: (Interrupció) No són els espectres sinó els teus espectres els que et solquen la ment meravellosa, convenç-te que dins teu també existeix el paradís. I justament la naturalesa ens ajudaria a resistir-hi. La gran reina creadora...

Afligit: ...La colossal deessa de la destrucció...

Esperança: ...L’extensa essència de mare que a tots dóna la vida...

Afligit: ...L’ens irrevocable que a tots ens la pren.

(pausa una mica tensa, mirades xocants de notable disconformitat amb les opinions)

Esperança: Tinc al cap una imatge del tot encalmada, una circumstància modesta però presa de poder. Imagina’t el sol col·locat a la línia fosca de la muntanya, el dia cau, és vora el crepuscle. Amb ell també minva el malestar: El turment ja no existeix. Imagina-t’ho per un segon, Imagina’t, imagina...

Afligit: Imagina’t imaginacions que avui són foc present, demà s’enlairaran lluny com el fum i finalment brisa fina invisible que s’esvairà cap a altres móns.

Esperança: Sí, altres indrets on potser necessiten esperança concebuda de pensaments malenconiosos...

Afligit: ...Pensaments bords i simples que emmalalteixen qui els evoca. Pobres il·lusos! Somiant un espai de pau permanent sense sofrences, inconformistes que consumeixen la poca raó desesperada que els hi queda. Incapaços d’acceptar; Impossibilitats de conviure amb el dolor. Ments absurdes i obtuses: dèbils!

Esperança: És realment això el que tu penses? Creus que realment els somnis fan manetes amb la flaquesa? T’equivoques preciosa, t’equivoques de ple!

Afligit: Cecs són els ulls que no volen veure...

Esperança: ...Obstinades són les orelles que no volen sentir.

Afligit: (desafiant) Endavant, escoltaré el teu discurs ingenu.

Esperança: Et parlaré amb senzillesa i claredat, si et plau abandona aquest accent de defensa, deixa que les idees penetrin, permet que et sigui com una tempesta: que et renti el llot que et turmenta, que
t’adessegui la sensació de fragilitat. No busquis arguments per justificar-te. Conec el que és sentir-se sol, conec l’obscuritat, conec les vivències feridores, conec la impotència i l’amargor. Sentiments i passions que el tancament en un mateix agreuja. La passió actua com un torrent, t’arrossega fins al límit mentrestant un va subsistint com pot al marge dels altres. Et sents incomprès i ofegat. En la línia de l’horitzó trobes que et situes a la banda de l’aigua, amercè de les onades. Els del voltant feliços s’eleven a la banda del cel. Et veus lluny, els veus lluny. Ells volen, tu sures; ells s’acosten al sol, tu lentament t’empetiteixes i et mors de fred...

Afligit: ...Crides però ningú et sent...

Esperança: ...Plores però les teves llàgrimes es confonen amb l’escuma del mar...

Afligit: Ells s’uneixen amb el gran astre de vida i tu t’enfonses al gorg, on et venç la mort!

Esperança: (interrupció agitada) No, no et precipitis encara, veus? Tu mateixa et condemnes!

Afligit: No, no és veritat!

Esperança: Si, si que ho és, no lluites per xipollejar i sobreposar-te.

Afligit: Menteixes!

Esperança: Que dura que pot arribar a ser la veritat...

Afligit: (crit trencat, esguerrat per gemecs) Calla!!!!

(pausa, respiració agitada. Poc a poc la situació tensa s’afluixa i la veu tímida però serena de l’esperança pren partida)

Esperança: Si la passió fa acallar les veus salvadores, encara que el que proclamin sigui dur, ho hauràs perdut tot. Llavors ja podràs afirmar que realment t’han devorat els espectres que tan parles. Encara no és massa tard, aferra’t a mi, jo no t’abandonaria mai.

Afligit: Imagina que mai no vol dir mai. Imagina que de cop el teu suport es trenca, que la gravetat venç el pont que ens comunica. Desemparada em precipitaria qui sap on sense cessar de caure al buit deu mil vegades segada per vils sensacions innombrables i del mal nom; pitjor que la mort, pitjor que tot: decepció, menyspreu, venjança, rancúnia, fracturació del cor, por, por irracional i racional alhora que no se sap com eliminar de cap de les maneres...

Esperança: Imagina, Imagina’t que això no va exactament així: imagina que em prens la mà, imagina’t la nostra força en una. Imaginat que t’arranco de la mar i que tots dos calmosament ens anem recuperant. Visualitza’t feliç, segura, sense malsons, serena, amb un mig somriure i els ulls brillants.

Afligit: No sé si seria això possible...

Esperança: Solament si tu vols.

Afligit: Faria falta temps...

Esperança: El temps sempre perdura; nosaltres desgraciats no som immortals.

Afligit: I si no sobrevisc?

Esperança: Jo et recolzaré fins al final i si cal baixaré a la gola del diable per buscar-te...

Afligit: ...I trobar-me...

Esperança: ...allà on sigui...

Afligit: ...hi hagi vida...

Esperança: ... hi hagi mort.

(s’agafen de la mà)

Afligit: Si tens por...

Esperança: ...O et sents ferit...

Afligit: ...Si t’envaeix la soledat...

Esperança: ...o t’ensumes el perill...

Afligit: ...No t’atordeixis mai...

Esperança: ...Perquè sempre serè al teu costat.

Afligit i Esperança: (alhora) jo et donaré suport, jo t’assecaré el plor, jo no et soltaré la mà, jo t’ajudaré a avançar, jo et faré descobrir qui ets i llavors ja no em necessitaràs mai més.

(pausa)

Afligit: Imagina’t feliç...

Esperança: imagina’t content...

Afligit: ...Imagina’t segur de tu mateix...

Esperança: ...Imagina com la tristesa s’envà...

Afligit: ...I amb ella malsons i debilitats...

Esperança: ...Imagina com no tornes a sentir-se sol...

Afligit: ...Saps que no succeirà, qui t’estima sempre et recolzarà.

Afligit i Esperança: Mira enfront i no cedeixis, omple l’espai de la teva llum. La realitat es bolcarà d’afecte on tu trepitgis. Amb tanta fortalesa que hauràs adquirit la imaginació no et servirà, ja que la tendresa que tan anheles per fi serà autèntica.






I malgrat tot, sempre ens quedarà l'esperança