Jocs impúdics

  El vent bufa molt suaument i la brisa és càlida i agradable.  La sorra és blanca finíssima i enganxosa, sembla penetrar a la pròpia pell.  Un noi mira a l’horitzó.  Jau tot sol, sense princeses ni dames boniques que l’acompanyin, però això no vol dir que no hi hagi cap a prop: uns metres endavant hi ha una parella d’uns quinze anys que fan manetes.  La vista rapaç del desconegut li permet distingir les ungles mal pintades marrons d’ella, la pols beix de li pinta les parpelles, el coloret rosat de núvol de sucre a les galtes.  És força bonica, la veritat, tot i les capes brunes de maquillatge que cobreixen la seva pell de porcellana.  Somriu, al comparar mentalment  aquell to morè barat amb el color del pa torrat dels arrebossats de pollastre i com el cec del seu xicot ho ignora mirant-se-la embadalit, a pocs centímetres del rostre, com li acaricia els cabells llargs i castanys, i després segueix cap a les espatlles nues; el vestit negre es lliga al coll.  La remor del mar fa la funció de banda sonora, i els sospirs de llenguatge propi.  D’una revolada la jova s’aixeca, el noi també i per la sorpresa de l’observador es despullen i s’abandonen a un joc impúdic, protegits per les onades. Semblen nens petits, cridant i esquitxant-se, abraçant-se el cos brillant amb aquelles mans fredes i molles.  La llum del sol titil·la tímida, sembla que li faci vergonya tocar els cossos.  Passen de les sis del matí i el dia ha d’acceptar que ha de destapar l’espectacle.  Un roig cirera, un ataronjat com la fruita i un rosa xiclet apareixen als pòmuls del cel torbat i ells, aliens, juga que juga, besa que besa a la cara, a les mans, el pit i la panxa.

  El noi solitari fa ballar la mirada entre l’alba i la parella. El rosat li recorda a la sang i el groc a unes rajoles d’un pis oblidat.  “Ella és maca com la Dora.  Xiscla com ella, parla com ella i es mou com ella.  Segur que d’aquí a un parell d’anys també tindrà les peres tant grans.  Colla de gossos en zel, quin refotut fàstic que em feu... Ella de gran una mala puta i ell un guarro. Quin fàstic quin fàstic quin fàstic.  Que refotudament bonic està el matí avui!”.  S’aixeca de cop i es fica a l’aigua sense vacil·lar.  Vol que el color vermell d’aquella meuqueta s’impregni a la seva roba.  Agafa amb força un bolígraf mig enterrat a la sorra i amb decisió és dirigeix cap els dos amants innocents. 

Ella no es fia i surt de l’aigua amb rapidesa.  El seu noi li agafa la mà i l’abraça trepitjant la roba amuntegada.  Murmuren, l’estrany no sap què murmuren, però a partir d’aquell moment deixa de tenir importància.  El matí no ha tingut temps de descobrir les seves obscures intencions.