No respiras, el aliento atraca en los pulmones, consciente que no quiere y ni puede salir. Se amontona y se concentra en la salida, pero no puede liberarse porque tu no le dejas, porqué tu piensas es eso, y eso, justo eso, te reconcome como el mueble recién acabado devorado por las termitas.
Recuerdas ese sufrimiento y por un minuto te poseé como lo hacen los espíritus demoníacos a las almas inocentes. El subconsciente aguarda tanto o mucho más dolor del que imaginamos. Pero abandonarse a él no es todo lo que vale, todo lo que existe, hay alternativas más allá aunque nuestra pobre vista no las advierta.
Te sientes normal, hasta algo especial pensando en aquellas termitas que te destrozan como si fueras algo insignificante y lejano cuando, de golpe y porrazo, te preguntas si serías capaz de perdonar, si serías capaz de mirarle enteramente y reconciliarte con ese sufrimiento, esa soledad, esa fractura que cambió tu mundo. Mirar atrás rompe los hilos mal cosidos de las heridas que creías cicatrizadas. Eso evidencia la putrefacción de tu carne y el hedor que queda en el poso. El perdón podría ser algo parecido a un potente antiséptico que limpia tanto las recientes heridas como las más viejas, a medio camino de la podredumbre, que supuran pus maloliente, pero para ello hay que cortar y remover, oler el movimiento, sentir el desgarre, sufrirlo. Limpiar, vendar, reposar, esperar. ¿Te ves capaz de perdonar?
dilluns, 14 de gener del 2013
dimecres, 9 de gener del 2013
Elipsis del vacío sutil
Se hace extraño abrir la puerta y ser solamente tres. Ese día que te fuiste pude olerte aún. Pude chupar con la nariz tu vacío sutil. Si, lo he dicho bien, tu vacío sutil.
Y te preguntarás... ¿Por qué sutil? La ausencia, la sensación de perdida, es oscuridad y tanto más... tanto más que te atornilla el estomago re-volviéndotelo como un remolino, es la agridulce perpetradora de crímenes contra nuestra cordura. Por ella hemos hecho y desecho, gritado y suplicado, pero cuando es irremediable puede que el silencio tome el control de nuestra mente y nuestros actos.
No soy una mujer que eche mucho de menos, nunca lo he sido. Sin haber buscado, mi alma se desposó secretamente con la ignorancia y el olvido, y sin preguntar, se abandonó a su amor más de lo que te imaginas; llámale suerte o desgracia. Sin embargo, el fatídico día que te marchaste yo no estaba allí para ignorarte y olvidarte. La fragancia de tu vacío sutil me embriagó y me llenó el estómago de agua salada. No ver tu ojos, no ver tu cabello o tus abruptas palabras, algo que odio y desprecio, se amontonaron en mis oídos saturados de no oír tu voz, como un rollo de película en una cinta atascada.
No te echo de menos, ni tu tampoco a mi, lo sé, no me repliques, pero pienso en ti. Aun puedo olerte, aunque sea una fragancia de fondo, oculta entre las que me aturden diariamente. No te echo de menos. No pienso en ti, pero te respiro constantemente. Soy afortunada porque no tengo la oportunidad de atormentarme. Volverás.
Y te preguntarás... ¿Por qué sutil? La ausencia, la sensación de perdida, es oscuridad y tanto más... tanto más que te atornilla el estomago re-volviéndotelo como un remolino, es la agridulce perpetradora de crímenes contra nuestra cordura. Por ella hemos hecho y desecho, gritado y suplicado, pero cuando es irremediable puede que el silencio tome el control de nuestra mente y nuestros actos.
No soy una mujer que eche mucho de menos, nunca lo he sido. Sin haber buscado, mi alma se desposó secretamente con la ignorancia y el olvido, y sin preguntar, se abandonó a su amor más de lo que te imaginas; llámale suerte o desgracia. Sin embargo, el fatídico día que te marchaste yo no estaba allí para ignorarte y olvidarte. La fragancia de tu vacío sutil me embriagó y me llenó el estómago de agua salada. No ver tu ojos, no ver tu cabello o tus abruptas palabras, algo que odio y desprecio, se amontonaron en mis oídos saturados de no oír tu voz, como un rollo de película en una cinta atascada.
No te echo de menos, ni tu tampoco a mi, lo sé, no me repliques, pero pienso en ti. Aun puedo olerte, aunque sea una fragancia de fondo, oculta entre las que me aturden diariamente. No te echo de menos. No pienso en ti, pero te respiro constantemente. Soy afortunada porque no tengo la oportunidad de atormentarme. Volverás.
divendres, 14 de desembre del 2012
El viento, la playa
La observaba detenidamente debajo el yelmo pesado de acero. A ella le parecía que fijamente, como si esa lanza ligera aparentemente estrecha y endeble que sujetaba le estuviera atravesando de la planta del pie a su ojo derecho. La pesada puerta de roble gravado se cerró chirriando mientras la muchacha avanzaba hacía su cama. Sentía en la espalda el frío del sudor de la frente de su anónimo protector y el peso de aquella mirada presa de metal y bravura. Resguardada en su alcoba no lo veía, pero su intuición lo vislumbraba. Pesadamente se sentó en la esquina de su lecho, colocó un muslo encima de la rica tela, luego el otro, luego se arregló la falda ahuecada como una flor despeinada mientras sus manos se estremecían, mientras el silencio poseía cada objecto, mientras esos ojos cautivos del óxido seguían mirándola sin mirar-la. Ella quería sin quererlo, quería sentir no querer ser observada, quería pedirle que no lo hiciera, ordenar que cesara de inmediato esa desfachatez. Quiso gozar de lo prohibido: darle la libertad de la vista y castigarle por obedecer.
Un salto de la cama fue suficiente. Al guardián le resultó extraña tal petición de entrometerse en la habitación de su protegida, pero no pecó de dudoso.
- Quítate el yelmo.
El soldado titubeó. La chica tenía el semblante serio, pero un ligero temblor en los labios la delató. Bajo la ancha falda del vestido sus caderas se balanceaban tanto como su dedo índice agarrándose a un mechón.
- Hazlo. Es una orden.
En ese momento dejó de ser vigilante para convertirse en rostro.
- Y ahora, siéntate, guardián.
Uno íntimamente cerca del otro. Ella podía olerle el aliento mientras que el podía distinguir cada pedacito de su piel. El rostro tan íntimamente cercano... algo se ruborizó, y el poder desconocido de la luna hizo llegar la marea a la playa.
Un beso. Fue tan solo un beso y ya la princesa le confesó que eso nunca sería para ella amor.
- No es eso princesa, no es eso- Contestó su guardián.
La brisa reseguía la arena desnuda. Había llegado medianoche y con ella el crepúsculo de la presencia de los espíritus de Dios y del demonio.
- No es eso princesa, no es eso
Al rato la brisa sacudía las dunas. ¡Ay, la arena fina apenas perceptible, tan moldeable, suave y pegajosa! El aire se transforma en viento y con él se desplazan las montañitas a su son, pero la playa del paraíso aún confunde el viento del alma con el viento del creador
- No es eso mi princesa, no es eso
Y el viento, apresurado, bebe la marea. La traga, la sorbe sediento sin piedad queriendo abarcarla toda. Oler su sal hasta saturarse, harto de la tranquilidad eterna del océano. Anhela embravecer le, des amansar le hasta su transformación final: un remolino donde Dios, Satanás y las almas se ahoguen y entonces, sólo quede él y su playa.
Un salto de la cama fue suficiente. Al guardián le resultó extraña tal petición de entrometerse en la habitación de su protegida, pero no pecó de dudoso.
- Quítate el yelmo.
El soldado titubeó. La chica tenía el semblante serio, pero un ligero temblor en los labios la delató. Bajo la ancha falda del vestido sus caderas se balanceaban tanto como su dedo índice agarrándose a un mechón.
- Hazlo. Es una orden.
En ese momento dejó de ser vigilante para convertirse en rostro.
- Y ahora, siéntate, guardián.
Uno íntimamente cerca del otro. Ella podía olerle el aliento mientras que el podía distinguir cada pedacito de su piel. El rostro tan íntimamente cercano... algo se ruborizó, y el poder desconocido de la luna hizo llegar la marea a la playa.
Un beso. Fue tan solo un beso y ya la princesa le confesó que eso nunca sería para ella amor.
- No es eso princesa, no es eso- Contestó su guardián.
La brisa reseguía la arena desnuda. Había llegado medianoche y con ella el crepúsculo de la presencia de los espíritus de Dios y del demonio.
- No es eso princesa, no es eso
Al rato la brisa sacudía las dunas. ¡Ay, la arena fina apenas perceptible, tan moldeable, suave y pegajosa! El aire se transforma en viento y con él se desplazan las montañitas a su son, pero la playa del paraíso aún confunde el viento del alma con el viento del creador
- No es eso mi princesa, no es eso
Y el viento, apresurado, bebe la marea. La traga, la sorbe sediento sin piedad queriendo abarcarla toda. Oler su sal hasta saturarse, harto de la tranquilidad eterna del océano. Anhela embravecer le, des amansar le hasta su transformación final: un remolino donde Dios, Satanás y las almas se ahoguen y entonces, sólo quede él y su playa.
dimarts, 27 de novembre del 2012
Ella
Hay una bella mujer. Una bella mujer que, sentada cada mañana encima de su preciosa colcha, peina sus dulces cabellos de oro enfrente del típico espejo reflector del amado y la cama, y todo eso de más allá.
Peina sus perversos cabellos de oro a la luz de la luna de plata. Aún es de noche. En el estómago nocturno los perros aúllan rebuscando entre la basura. Ella preciosa busca en su interior de diamante. Solamente intuye espejos limpios. Eso, y oscuridad. Ese mundo diabólico traspasa su cabeza como una bala invisible a toda velocidad que no te hace sangrar. Que no te hace pudrir. Que no te hace llorar.
Algo desaparece.
Ella mortecina encuentra en la fachada de su amante un semblante fulguroso. Sus brazos inconscientes se extienden, como entrelazando ese afecto hecho de calor humano. Ese pecho ladeado, esas piernas mezcladas con las arrugas pesadas de las sábanas de la basta sabana marital: Ese bicho distante contento, ese pulpo de ocho patas que sonríe ante el tierno y remoto calor, nunca ha sentido humedad en los huesos de una caricia.
Y de repente, Ella recuerda. Recuerda que fue águila, que fue delfín, que fue león y cocodrilo.
Cepilla sus cabellos que huelen a sabana. A salado. Sus espejos diamantados no pueden oler no, pero lentamente se entelan de sudor al penetrarse con la mañana. Ella se zambulle con el alba en su propia noche.
Y de repente, olvida.
Peina sus perversos cabellos de oro a la luz de la luna de plata. Aún es de noche. En el estómago nocturno los perros aúllan rebuscando entre la basura. Ella preciosa busca en su interior de diamante. Solamente intuye espejos limpios. Eso, y oscuridad. Ese mundo diabólico traspasa su cabeza como una bala invisible a toda velocidad que no te hace sangrar. Que no te hace pudrir. Que no te hace llorar.
Algo desaparece.
Ella mortecina encuentra en la fachada de su amante un semblante fulguroso. Sus brazos inconscientes se extienden, como entrelazando ese afecto hecho de calor humano. Ese pecho ladeado, esas piernas mezcladas con las arrugas pesadas de las sábanas de la basta sabana marital: Ese bicho distante contento, ese pulpo de ocho patas que sonríe ante el tierno y remoto calor, nunca ha sentido humedad en los huesos de una caricia.
Y de repente, Ella recuerda. Recuerda que fue águila, que fue delfín, que fue león y cocodrilo.
Cepilla sus cabellos que huelen a sabana. A salado. Sus espejos diamantados no pueden oler no, pero lentamente se entelan de sudor al penetrarse con la mañana. Ella se zambulle con el alba en su propia noche.
Y de repente, olvida.
dimecres, 21 de novembre del 2012
Imagina
Afligit: Quatre paraules mal amuntegades s’emmagatzemen dins del llit dels
records. Allí, somia la meva ànima sola amb la única presència d’una amarga foscor.
Esperança: Vine amb mi aura solitària, vine amb mi sense cap por. Jo et regalaré una petita companyia del tot desinteressada, esclava a les teves necessitats cansades. Digues que no pots més i pren-me com una part més del teu ser.
Afligit: Bella és una presència de fora, bonica, però no suficient. Qui voldria apropar-se als malsons de la meva naturalesa? Tu? No podries suportar-ho, els espectres et devorarien en un tancar i obrir d’ulls.
Esperança: (Interrupció) No són els espectres sinó els teus espectres els que et solquen la ment meravellosa, convenç-te que dins teu també existeix el paradís. I justament la naturalesa ens ajudaria a resistir-hi. La gran reina creadora...
Afligit: ...La colossal deessa de la destrucció...
Esperança: ...L’extensa essència de mare que a tots dóna la vida...
Afligit: ...L’ens irrevocable que a tots ens la pren.
(pausa una mica tensa, mirades xocants de notable disconformitat amb les opinions)
Esperança: Tinc al cap una imatge del tot encalmada, una circumstància modesta però presa de poder. Imagina’t el sol col·locat a la línia fosca de la muntanya, el dia cau, és vora el crepuscle. Amb ell també minva el malestar: El turment ja no existeix. Imagina-t’ho per un segon, Imagina’t, imagina...
Afligit: Imagina’t imaginacions que avui són foc present, demà s’enlairaran lluny com el fum i finalment brisa fina invisible que s’esvairà cap a altres móns.
Esperança: Sí, altres indrets on potser necessiten esperança concebuda de pensaments malenconiosos...
Afligit: ...Pensaments bords i simples que emmalalteixen qui els evoca. Pobres il·lusos! Somiant un espai de pau permanent sense sofrences, inconformistes que consumeixen la poca raó desesperada que els hi queda. Incapaços d’acceptar; Impossibilitats de conviure amb el dolor. Ments absurdes i obtuses: dèbils!
Esperança: És realment això el que tu penses? Creus que realment els somnis fan manetes amb la flaquesa? T’equivoques preciosa, t’equivoques de ple!
Afligit: Cecs són els ulls que no volen veure...
Esperança: ...Obstinades són les orelles que no volen sentir.
Afligit: (desafiant) Endavant, escoltaré el teu discurs ingenu.
Esperança: Et parlaré amb senzillesa i claredat, si et plau abandona aquest accent de defensa, deixa que les idees penetrin, permet que et sigui com una tempesta: que et renti el llot que et turmenta, que
t’adessegui la sensació de fragilitat. No busquis arguments per justificar-te. Conec el que és sentir-se sol, conec l’obscuritat, conec les vivències feridores, conec la impotència i l’amargor. Sentiments i passions que el tancament en un mateix agreuja. La passió actua com un torrent, t’arrossega fins al límit mentrestant un va subsistint com pot al marge dels altres. Et sents incomprès i ofegat. En la línia de l’horitzó trobes que et situes a la banda de l’aigua, amercè de les onades. Els del voltant feliços s’eleven a la banda del cel. Et veus lluny, els veus lluny. Ells volen, tu sures; ells s’acosten al sol, tu lentament t’empetiteixes i et mors de fred...
Afligit: ...Crides però ningú et sent...
Esperança: ...Plores però les teves llàgrimes es confonen amb l’escuma del mar...
Afligit: Ells s’uneixen amb el gran astre de vida i tu t’enfonses al gorg, on et venç la mort!
Esperança: (interrupció agitada) No, no et precipitis encara, veus? Tu mateixa et condemnes!
Afligit: No, no és veritat!
Esperança: Si, si que ho és, no lluites per xipollejar i sobreposar-te.
Afligit: Menteixes!
Esperança: Que dura que pot arribar a ser la veritat...
Afligit: (crit trencat, esguerrat per gemecs) Calla!!!!
(pausa, respiració agitada. Poc a poc la situació tensa s’afluixa i la veu tímida però serena de l’esperança pren partida)
Esperança: Si la passió fa acallar les veus salvadores, encara que el que proclamin sigui dur, ho hauràs perdut tot. Llavors ja podràs afirmar que realment t’han devorat els espectres que tan parles. Encara no és massa tard, aferra’t a mi, jo no t’abandonaria mai.
Afligit: Imagina que mai no vol dir mai. Imagina que de cop el teu suport es trenca, que la gravetat venç el pont que ens comunica. Desemparada em precipitaria qui sap on sense cessar de caure al buit deu mil vegades segada per vils sensacions innombrables i del mal nom; pitjor que la mort, pitjor que tot: decepció, menyspreu, venjança, rancúnia, fracturació del cor, por, por irracional i racional alhora que no se sap com eliminar de cap de les maneres...
Esperança: Imagina, Imagina’t que això no va exactament així: imagina que em prens la mà, imagina’t la nostra força en una. Imaginat que t’arranco de la mar i que tots dos calmosament ens anem recuperant. Visualitza’t feliç, segura, sense malsons, serena, amb un mig somriure i els ulls brillants.
Afligit: No sé si seria això possible...
Esperança: Solament si tu vols.
Afligit: Faria falta temps...
Esperança: El temps sempre perdura; nosaltres desgraciats no som immortals.
Afligit: I si no sobrevisc?
Esperança: Jo et recolzaré fins al final i si cal baixaré a la gola del diable per buscar-te...
Afligit: ...I trobar-me...
Esperança: ...allà on sigui...
Afligit: ...hi hagi vida...
Esperança: ... hi hagi mort.
(s’agafen de la mà)
Afligit: Si tens por...
Esperança: ...O et sents ferit...
Afligit: ...Si t’envaeix la soledat...
Esperança: ...o t’ensumes el perill...
Afligit: ...No t’atordeixis mai...
Esperança: ...Perquè sempre serè al teu costat.
Afligit i Esperança: (alhora) jo et donaré suport, jo t’assecaré el plor, jo no et soltaré la mà, jo t’ajudaré a avançar, jo et faré descobrir qui ets i llavors ja no em necessitaràs mai més.
(pausa)
Afligit: Imagina’t feliç...
Esperança: imagina’t content...
Afligit: ...Imagina’t segur de tu mateix...
Esperança: ...Imagina com la tristesa s’envà...
Afligit: ...I amb ella malsons i debilitats...
Esperança: ...Imagina com no tornes a sentir-se sol...
Afligit: ...Saps que no succeirà, qui t’estima sempre et recolzarà.
Afligit i Esperança: Mira enfront i no cedeixis, omple l’espai de la teva llum. La realitat es bolcarà d’afecte on tu trepitgis. Amb tanta fortalesa que hauràs adquirit la imaginació no et servirà, ja que la tendresa que tan anheles per fi serà autèntica.
I malgrat tot, sempre ens quedarà l'esperança
records. Allí, somia la meva ànima sola amb la única presència d’una amarga foscor.
Esperança: Vine amb mi aura solitària, vine amb mi sense cap por. Jo et regalaré una petita companyia del tot desinteressada, esclava a les teves necessitats cansades. Digues que no pots més i pren-me com una part més del teu ser.
Afligit: Bella és una presència de fora, bonica, però no suficient. Qui voldria apropar-se als malsons de la meva naturalesa? Tu? No podries suportar-ho, els espectres et devorarien en un tancar i obrir d’ulls.
Esperança: (Interrupció) No són els espectres sinó els teus espectres els que et solquen la ment meravellosa, convenç-te que dins teu també existeix el paradís. I justament la naturalesa ens ajudaria a resistir-hi. La gran reina creadora...
Afligit: ...La colossal deessa de la destrucció...
Esperança: ...L’extensa essència de mare que a tots dóna la vida...
Afligit: ...L’ens irrevocable que a tots ens la pren.
(pausa una mica tensa, mirades xocants de notable disconformitat amb les opinions)
Esperança: Tinc al cap una imatge del tot encalmada, una circumstància modesta però presa de poder. Imagina’t el sol col·locat a la línia fosca de la muntanya, el dia cau, és vora el crepuscle. Amb ell també minva el malestar: El turment ja no existeix. Imagina-t’ho per un segon, Imagina’t, imagina...
Afligit: Imagina’t imaginacions que avui són foc present, demà s’enlairaran lluny com el fum i finalment brisa fina invisible que s’esvairà cap a altres móns.
Esperança: Sí, altres indrets on potser necessiten esperança concebuda de pensaments malenconiosos...
Afligit: ...Pensaments bords i simples que emmalalteixen qui els evoca. Pobres il·lusos! Somiant un espai de pau permanent sense sofrences, inconformistes que consumeixen la poca raó desesperada que els hi queda. Incapaços d’acceptar; Impossibilitats de conviure amb el dolor. Ments absurdes i obtuses: dèbils!
Esperança: És realment això el que tu penses? Creus que realment els somnis fan manetes amb la flaquesa? T’equivoques preciosa, t’equivoques de ple!
Afligit: Cecs són els ulls que no volen veure...
Esperança: ...Obstinades són les orelles que no volen sentir.
Afligit: (desafiant) Endavant, escoltaré el teu discurs ingenu.
Esperança: Et parlaré amb senzillesa i claredat, si et plau abandona aquest accent de defensa, deixa que les idees penetrin, permet que et sigui com una tempesta: que et renti el llot que et turmenta, que
t’adessegui la sensació de fragilitat. No busquis arguments per justificar-te. Conec el que és sentir-se sol, conec l’obscuritat, conec les vivències feridores, conec la impotència i l’amargor. Sentiments i passions que el tancament en un mateix agreuja. La passió actua com un torrent, t’arrossega fins al límit mentrestant un va subsistint com pot al marge dels altres. Et sents incomprès i ofegat. En la línia de l’horitzó trobes que et situes a la banda de l’aigua, amercè de les onades. Els del voltant feliços s’eleven a la banda del cel. Et veus lluny, els veus lluny. Ells volen, tu sures; ells s’acosten al sol, tu lentament t’empetiteixes i et mors de fred...
Afligit: ...Crides però ningú et sent...
Esperança: ...Plores però les teves llàgrimes es confonen amb l’escuma del mar...
Afligit: Ells s’uneixen amb el gran astre de vida i tu t’enfonses al gorg, on et venç la mort!
Esperança: (interrupció agitada) No, no et precipitis encara, veus? Tu mateixa et condemnes!
Afligit: No, no és veritat!
Esperança: Si, si que ho és, no lluites per xipollejar i sobreposar-te.
Afligit: Menteixes!
Esperança: Que dura que pot arribar a ser la veritat...
Afligit: (crit trencat, esguerrat per gemecs) Calla!!!!
(pausa, respiració agitada. Poc a poc la situació tensa s’afluixa i la veu tímida però serena de l’esperança pren partida)
Esperança: Si la passió fa acallar les veus salvadores, encara que el que proclamin sigui dur, ho hauràs perdut tot. Llavors ja podràs afirmar que realment t’han devorat els espectres que tan parles. Encara no és massa tard, aferra’t a mi, jo no t’abandonaria mai.
Afligit: Imagina que mai no vol dir mai. Imagina que de cop el teu suport es trenca, que la gravetat venç el pont que ens comunica. Desemparada em precipitaria qui sap on sense cessar de caure al buit deu mil vegades segada per vils sensacions innombrables i del mal nom; pitjor que la mort, pitjor que tot: decepció, menyspreu, venjança, rancúnia, fracturació del cor, por, por irracional i racional alhora que no se sap com eliminar de cap de les maneres...
Esperança: Imagina, Imagina’t que això no va exactament així: imagina que em prens la mà, imagina’t la nostra força en una. Imaginat que t’arranco de la mar i que tots dos calmosament ens anem recuperant. Visualitza’t feliç, segura, sense malsons, serena, amb un mig somriure i els ulls brillants.
Afligit: No sé si seria això possible...
Esperança: Solament si tu vols.
Afligit: Faria falta temps...
Esperança: El temps sempre perdura; nosaltres desgraciats no som immortals.
Afligit: I si no sobrevisc?
Esperança: Jo et recolzaré fins al final i si cal baixaré a la gola del diable per buscar-te...
Afligit: ...I trobar-me...
Esperança: ...allà on sigui...
Afligit: ...hi hagi vida...
Esperança: ... hi hagi mort.
(s’agafen de la mà)
Afligit: Si tens por...
Esperança: ...O et sents ferit...
Afligit: ...Si t’envaeix la soledat...
Esperança: ...o t’ensumes el perill...
Afligit: ...No t’atordeixis mai...
Esperança: ...Perquè sempre serè al teu costat.
Afligit i Esperança: (alhora) jo et donaré suport, jo t’assecaré el plor, jo no et soltaré la mà, jo t’ajudaré a avançar, jo et faré descobrir qui ets i llavors ja no em necessitaràs mai més.
(pausa)
Afligit: Imagina’t feliç...
Esperança: imagina’t content...
Afligit: ...Imagina’t segur de tu mateix...
Esperança: ...Imagina com la tristesa s’envà...
Afligit: ...I amb ella malsons i debilitats...
Esperança: ...Imagina com no tornes a sentir-se sol...
Afligit: ...Saps que no succeirà, qui t’estima sempre et recolzarà.
Afligit i Esperança: Mira enfront i no cedeixis, omple l’espai de la teva llum. La realitat es bolcarà d’afecte on tu trepitgis. Amb tanta fortalesa que hauràs adquirit la imaginació no et servirà, ja que la tendresa que tan anheles per fi serà autèntica.
I malgrat tot, sempre ens quedarà l'esperança
dilluns, 5 de novembre del 2012
Poliedro
Nada que decir es algo anormal.
A veces, una desearía limpiarse de los pecados como nos quitamos la roña del cuerpo: bajo el mango de la ducha.
A veces, una necesita sentir que es fuerte, que domina tanto su alrededor que es capaz de controlar su realidad hasta límites insospechados: que tirando de esfuerzo y tesón es capaz de cumplir con eso de ser una compañera ideal, una hija ejemplar, una amiga modélica, la pareja perfecta y así millares de etiquetas que usamos para no perdernos en el confuso poliedro que compone nuestra identidad.
Por mucho que lo intente no soy un cubo, un cilindro o un triangulo isósceles de cinco caras. Tengo una forma más bien de patata con aristas torcidas y resquebrajadas por la contradicción y sus violencias. Quiero ser uno de ellos, tan solo uno, aunque fuese una figura geométrica coja. Limando los pecados con paciencia puede que salga bien, que salga bien, que salga bien... si no, aun puedo meterme bajo la ducha y dejar que el agua pueda correr. Allí puedes disimular tu flaqueza; ni tu mismo eres capaz de sentir las lágrimas recorriendo las mejillas bajo el indulto de esa lluvia artificial. El líquido se lo lleva todo, todo, todo menos esa sensación de querer pulir, de seguir limando sin fuerza.
A veces, una desearía limpiarse de los pecados como nos quitamos la roña del cuerpo: bajo el mango de la ducha.
A veces, una necesita sentir que es fuerte, que domina tanto su alrededor que es capaz de controlar su realidad hasta límites insospechados: que tirando de esfuerzo y tesón es capaz de cumplir con eso de ser una compañera ideal, una hija ejemplar, una amiga modélica, la pareja perfecta y así millares de etiquetas que usamos para no perdernos en el confuso poliedro que compone nuestra identidad.
Por mucho que lo intente no soy un cubo, un cilindro o un triangulo isósceles de cinco caras. Tengo una forma más bien de patata con aristas torcidas y resquebrajadas por la contradicción y sus violencias. Quiero ser uno de ellos, tan solo uno, aunque fuese una figura geométrica coja. Limando los pecados con paciencia puede que salga bien, que salga bien, que salga bien... si no, aun puedo meterme bajo la ducha y dejar que el agua pueda correr. Allí puedes disimular tu flaqueza; ni tu mismo eres capaz de sentir las lágrimas recorriendo las mejillas bajo el indulto de esa lluvia artificial. El líquido se lo lleva todo, todo, todo menos esa sensación de querer pulir, de seguir limando sin fuerza.
dimarts, 2 d’octubre del 2012
Techo blanco
El blanco de tu techo me recuerda a la luz. No a la luz del sol ni al resplandecer del cielo pero sí a otra cosa totalmente diferente a aquello que podía haber conocido antes. Dentro de esas cuatro paredes, de ese pequeño mundo que parece tuyo y mio pero que en el fondo no nos pertenece, puedo ser y no ser, existir y morir o todo a la vez. Hay un halo en esa penunbra tan clarividente que me permite ser libre de la coherencia sin dudarlo; fantasear con tigres y panteras, gatos, gallinas, huevos y trolls. Verbotear con la boca, dándole una oportunidad de vida a las palabras que fluyen de mi boca inconscientes y confiadas con los ojos de la conciencia cerrados; parlotear con el cuerpo abriendo su carnaza a algo más que juegos de cama, apartándolo de esas carícias de tregua simuladas y mugrientas, el alimento de los buitres sin piedad. Apretar los parpados con fuerza, ressoplar, reir a carcajada limpia o todo al unísono presa por una euforia que nace del escalofrío de los sentidos y que aguarda en las laberínticas cavernas del interior de ese ente extraordinario que llamamos "uno mismo" lista para resurgir. Una macedonia de planos y texturas que me supera a veces tanto, que a ratos solamente necesito fijar la vista en tu inabastable techo blanco para comprender el aura cuadrada que me rodea.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)