Ella es mirà el seu fill sentint el pes de la força de la gravetat als llavis. El sent llunyà, com si realment mai hagués sortit, feia molt de temps, del seu ventre. S’acosta, l’abraça, li diu que se l’estima però ell no es gira. Busca a l’armari uns pantalons foscos, una peça de roba, què més dóna! Ella l’estreny una mica més fort i ell, com desfermat per una descàrrega elèctrica els apuja i els projecta a l’exterior del seu cos tot apartant-la del seu costat. Ella perd l’equilibri, tentineja durant uns pocs segons, però no cau. L’observa en silenci. Les manetes del rellotge marquen les onze de la nit i la seva veu profunda cada segon però tot i així la música de moda de la ràdio la ofega deixant-la mig somorta. La mare seu sobre el llit i pacientment espera no sap el què. El noi segueix regirant perxa per perxa i tot seguit cada butxaca dels pantalons.
- Què busques fill?-
- Res que t’importi. Surt.-
- Albert... si us plau... Avui et veig molt inquiet, més de lo normal. Que et passa?-
- Calla. Res que t’importi. Surt-
Ella intenta mirar-lo als ulls però, contrària als seus pensaments, acota el cap. Li ha ordenat que marxi de l’habitació, però no la mira a la cara. No perquè no s’atreveixi, pensa, sinó perquè vol remarcar-li com de poc li importa. S’aixeca i en silenci marxa.
Quan l’Albert endinsa la mà a la butxaca adequada sent la remor del televisor. Un programa porqueria, probablement. “Ja torna amb aquella merda de moda i maquillatge. Quina puta que esta feta, amb quaranta i pico, cinquanta anys ja no et vol ningú. Què es pensa? Que amb una faldilla ajustada va guapa? Que una brusa li queda be?”. Un somriure irònic li travessa el rostre mentre els dits endinsats entre mocadors de paper toquen l’objecte ambicionat. Esbufega, relaxant els budells “quina sort!”. Tot seguit apaga la ràdio i es fica al llit pessigant cada esfera de plata polida i la creu sagrada i soferta per la seva falta, que al cap de pocs dies seria purificada, però no pas el seu paper mullat penediment.
- Pare nostre que esteu en el cel...-
Devot, va murmurant de pressa. Està emocionat, faltaven dos dies per l’indult. Tancà els ulls, fruint de com la seva ànima díscola es redreçava per ajuntar-se amb d’altres il•lustres com la del mateix pare Virgili.
-Perdoneu les nostres culpes així com nosaltres... Què fas? No t’he dit que surtis? Marxa, Fora, fora!–
Obrint una mica les parpelles, havia descobert les mans de la seva mare recolzades al marc de la porta, amb mig cos endins fitant-lo amorosa. Ella, captivada per un estèril ruixat d’afecte, havia obert la porta per desitjar-li les bones nits i el que havia vist l’havia deixat atònita: El seu nen rude i silenciós aferrat al vell rosari de l’àvia com si fos un tresor amb els ulls tancats però amb el semblant concentrat, com si estigués examinant-se a ell mateix. Quan havia obert els ulls el brillant i idíl•lic somni s’havia esvaït. Ella era la lluna i ell el seu licantrop ferotge que s’aixecà tot projectant-li les urpes mentre udolava de ràbia. La lluna però, és brillant i inabastable i quan penses que pots rascar-la i prendre-li l’aura de plata ja s’ha fet de dia. En aquell pas, havia tancat la porta d’una revolada i havia corregut frenètica a la seva cambra.
divendres, 27 d’abril del 2012
dilluns, 23 d’abril del 2012
Una confessió
- Un altre cop aquí Albert... Què ha passat?
L’adolescent baixà el cap. La textura de la seva mata de cabell castanya, llisa, tallada ben curta contrastava discretament amb la reixa llisa de fusta del confessionari. Les pedres majestuoses eren de tonalitats fosques, igual que els bancs i que el rostre centenari de la figura de la santa Verge Maria de l’altar. La gran roseta gòtica atenuava aquest aire carregat de moralitat i de rosari immaculat projectant misericordiosa l’alegria innocent d’uns lluminosos colors primaverals passats pel filtre de la tarda. L’Albert es va deixar arrossegar pel desassossec: tocava la fusta del compartiment amb delicadesa, fins i tot els cabells fregaven els rombes, com per contagiar-se d’aquella aura sacra.
- Un altre cop el pecat de la carn pare. Aquella noia... no em vaig poder resistir.-
- Fill meu, el pecat de la carn és perillós, però no el més letal si tens control sobre tu mateix
- Ja el tinc! Però la noia em va incitar. Vostè sap com van vestides... em va picar l’ullet al mig de la classe i alguna cosa s’em va despertar. Va dir que em volia veure a soles-
- I va passar?-
- Si. Portava una samarreta que semblava més un drap i els llavis molt vermells. La vaig portar a la vora del riu i ella em va dir no, però el carmí i el drap em deien que si. No entenc perquè després plorava tant. Vostè ho entén pare Virgili?-
- A vegades el dimoni es disfressa sota coses tant corrents com el vermell dels llavis, una samarreta o una faldilla. Si pequem, la bona ànima és qui realment surt ferida. Va passar res més Albert?-
- Després d’aquell dia ella m’evitava i jo realment no ho entenc. Vaig donar-li tot allò que ella volia i encara m’aguantava perquè volia més. Ni em mirava a la cara. A mida que els dies passaven dormia menys i menjava menys, ella ocupava tots els meus pensaments i em fotia.-
- No blasfemis Albert.-
- Perdó. Fa dos dies la vaig seguir fins a casa. Com s’atrevia a despreciar-me? Era ja fosc. Vaig avançar-me una mica i com posseït pel dimoni li vaig ventar un cop amb la carpeta al cap. Es va desplomar al mig del carrer. Satanàs, o pitjor, obrava per mi, ho juro. Perdoni’m pare, si vostè ho fa segur que Déu tot salvador s’apiadarà de mi.- Va lamentar alçant la veu.- Perdoni’m, perdoni’m- va implorar amb la veu trèmula.
- Aquesta falta fill meu és molt greu, però Déu és gran i no negarà refugi als penedits. Reflexiona el que has fet i resa el rosari durant set dies. Els teus pecats seran perdonats.-
Mentre Albert s’allunyava, el pare Virgili va pujar la mirada a l’agònica llum de la roseta. Déu el trobava brillant i per això li presentava una prova difícil o potser ho feia per treure-se’l de sobre? Així que... havia sigut ell. Virgili es va treure un mocador de roba de la butxaca. La pallissa que la adolescent havia rebut el dia anterior havia commocionat tot el poble fins al punt que els pares atemorits anessin a buscar els fills a l’entrada de l’escola. Com un llampec li va aparèixer la imatge de la noia estesa a terra inconscient sense roba al tronc superior i arrebossada de terra, pols i sang. Els seus llavis havien sigut pintats maldestrament amb el que semblava un bolígraf vermell convencional i tenia el ventre guixat de blasfèmies amb el mateix color. Ell havia sigut el primer que la havia trobat i que li havia netejat la cara amb aquell mocador, que havia rentat amb les seves pròpies mans.
Sortí del confessionari. El cap i el cor li martellejaven. Travessà a corre-cuita l’edifici i un cop fora del recinte sagrat es tragué els hàbits. Per un moment va envejar aquells homes insensibles que no senten la mirada infinita de Maria, la mare de Déu.
L’adolescent baixà el cap. La textura de la seva mata de cabell castanya, llisa, tallada ben curta contrastava discretament amb la reixa llisa de fusta del confessionari. Les pedres majestuoses eren de tonalitats fosques, igual que els bancs i que el rostre centenari de la figura de la santa Verge Maria de l’altar. La gran roseta gòtica atenuava aquest aire carregat de moralitat i de rosari immaculat projectant misericordiosa l’alegria innocent d’uns lluminosos colors primaverals passats pel filtre de la tarda. L’Albert es va deixar arrossegar pel desassossec: tocava la fusta del compartiment amb delicadesa, fins i tot els cabells fregaven els rombes, com per contagiar-se d’aquella aura sacra.
- Un altre cop el pecat de la carn pare. Aquella noia... no em vaig poder resistir.-
- Fill meu, el pecat de la carn és perillós, però no el més letal si tens control sobre tu mateix
- Ja el tinc! Però la noia em va incitar. Vostè sap com van vestides... em va picar l’ullet al mig de la classe i alguna cosa s’em va despertar. Va dir que em volia veure a soles-
- I va passar?-
- Si. Portava una samarreta que semblava més un drap i els llavis molt vermells. La vaig portar a la vora del riu i ella em va dir no, però el carmí i el drap em deien que si. No entenc perquè després plorava tant. Vostè ho entén pare Virgili?-
- A vegades el dimoni es disfressa sota coses tant corrents com el vermell dels llavis, una samarreta o una faldilla. Si pequem, la bona ànima és qui realment surt ferida. Va passar res més Albert?-
- Després d’aquell dia ella m’evitava i jo realment no ho entenc. Vaig donar-li tot allò que ella volia i encara m’aguantava perquè volia més. Ni em mirava a la cara. A mida que els dies passaven dormia menys i menjava menys, ella ocupava tots els meus pensaments i em fotia.-
- No blasfemis Albert.-
- Perdó. Fa dos dies la vaig seguir fins a casa. Com s’atrevia a despreciar-me? Era ja fosc. Vaig avançar-me una mica i com posseït pel dimoni li vaig ventar un cop amb la carpeta al cap. Es va desplomar al mig del carrer. Satanàs, o pitjor, obrava per mi, ho juro. Perdoni’m pare, si vostè ho fa segur que Déu tot salvador s’apiadarà de mi.- Va lamentar alçant la veu.- Perdoni’m, perdoni’m- va implorar amb la veu trèmula.
- Aquesta falta fill meu és molt greu, però Déu és gran i no negarà refugi als penedits. Reflexiona el que has fet i resa el rosari durant set dies. Els teus pecats seran perdonats.-
Mentre Albert s’allunyava, el pare Virgili va pujar la mirada a l’agònica llum de la roseta. Déu el trobava brillant i per això li presentava una prova difícil o potser ho feia per treure-se’l de sobre? Així que... havia sigut ell. Virgili es va treure un mocador de roba de la butxaca. La pallissa que la adolescent havia rebut el dia anterior havia commocionat tot el poble fins al punt que els pares atemorits anessin a buscar els fills a l’entrada de l’escola. Com un llampec li va aparèixer la imatge de la noia estesa a terra inconscient sense roba al tronc superior i arrebossada de terra, pols i sang. Els seus llavis havien sigut pintats maldestrament amb el que semblava un bolígraf vermell convencional i tenia el ventre guixat de blasfèmies amb el mateix color. Ell havia sigut el primer que la havia trobat i que li havia netejat la cara amb aquell mocador, que havia rentat amb les seves pròpies mans.
Sortí del confessionari. El cap i el cor li martellejaven. Travessà a corre-cuita l’edifici i un cop fora del recinte sagrat es tragué els hàbits. Per un moment va envejar aquells homes insensibles que no senten la mirada infinita de Maria, la mare de Déu.
dimecres, 18 d’abril del 2012
¿Qué es un hombre?
Esta noche hay un hombre intranquilo. Nervioso se levanta y camina, recorre de arriba abajo el camino que lo lleva a la colina escarpada donde contempla el paisaje calmado y las estrellas caprichosas. La hierba le cosquillea la piel que une el solitario dedo gordo con los demás. Larga y tierna, quiere mantenerse cerca de ese ser, pero sin ser pisoteada. Su verde oscuro es el protagonista de la tarde y parte del anochecer. No puede mirar hacia adelante, le pesa el alma, se ha vuelto solida como el plomo que se añade al peso de la propia cabeza. Sus ojos están entreabiertos, apestan a dolor y miseria, quieren volar, pero temen la raya irregular al otro lado del abismo. No se atreve a contemplarla. Es demasiado débil a su parecer. Sus pies tiñen la hierba de estiércol. El sudor de los alerones se despide de su aura, queriendo vestir el entorno con su hedor. La parte más secreta de su cuerpo se cubre dignamente con un intento de bombachos. La humedad de la hierba en contacto con las plantas de sus pies le provoca escalofríos. Su vida no es tan suave ni tan delicada. No se siente en contacto con la salvaje naturaleza, salvaje como él mismo. A pesar de todo, intenta calmarse, decidiendo enfrentarse a las vistas majestuosas que le hacen sentir insignificante. Poco a poco, sin prisas se acerca. Un paso detrás de otro no es complicado, no tanto al menos como contemplar el mundo desnudo a tus pies sin un puente que pueda fundirte en él. Está solo y sucio. Se sienta en el borde y reflexiona. Piensa gravemente mientras con su mano retira cacho a cacho el fiemo seco. Para y se observa. Llora y se moja la masa compacta de su extremidad, que se retira fácilmente, como el fango recién hecho. ¿Esto que soy, este trozo de carne es realmente un hombre?
Al otro lado, la colina escarpada paralela, esa especie de espejo desigual (normalmente la puerta a los mundos paralelos) hay otro hombre. Huele tan bien como las flores y la brisa del mar. Sus cabellos se confunden con el enigmático negro brillante del cielo. Sus uñas son rosadas, igual que su lengua. Sus pies se encuentran protegidos por una bolsa de ropa adaptada a ellos (bienllamada calcetín). Éstos, desconocen el rocío y la crueldad de las piedras de los senderos. El humano calla, pero no escucha. Mira al frente, pero no ve. Le habla al viento, pero sólo escucha inflado lo que el eco burlón le comunica. Sonríe al abismo, pero cuando este le pregunta el por qué las palabras se marchitan de su lengua rosada y limpia. Da media vuelta, y luego otra más. Busca pero no encuentra, no encuentra pero tampoco busca una alerta, una brizna de preocupación. Llorar y lamentarse no existe en su conciencia hasta aquella clara mañana en que su catalejo lo pudo advertir: ese hombre del otro lado, fuera de su alcance, el hombre mal vestido que malvive, apesta y se plañe. Entonces, también quiso como él tocar la hierba, andar por estiércol desnudarse y revolcarse.
dilluns, 26 de març del 2012
Jocs impúdics
El vent bufa molt
suaument i la brisa és càlida i agradable.
La sorra és blanca finíssima i enganxosa, sembla penetrar a la pròpia
pell. Un noi mira a l’horitzó. Jau tot sol, sense princeses ni dames
boniques que l’acompanyin, però això no vol dir que no hi hagi cap a prop: uns
metres endavant hi ha una
parella d’uns quinze anys que fan manetes.
La vista rapaç del desconegut li permet distingir les ungles mal
pintades marrons d’ella, la pols beix de li pinta les parpelles, el coloret
rosat de núvol de sucre a les galtes. És
força bonica, la veritat, tot i les capes brunes de maquillatge que cobreixen
la seva pell de porcellana. Somriu, al comparar
mentalment aquell to morè barat amb el
color del pa torrat dels arrebossats de pollastre i com el cec del seu xicot ho
ignora mirant-se-la embadalit, a pocs centímetres del rostre, com li acaricia
els cabells llargs i castanys, i després segueix cap a les espatlles nues; el
vestit negre es lliga al coll. La remor
del mar fa la funció de banda sonora, i els sospirs de llenguatge propi. D’una revolada la jova s’aixeca, el noi també
i per la sorpresa de l’observador es despullen i s’abandonen a un joc impúdic, protegits
per les onades. Semblen nens petits, cridant i esquitxant-se, abraçant-se el
cos brillant amb aquelles mans fredes i molles.
La llum del sol titil·la tímida, sembla que li faci vergonya tocar els
cossos. Passen de les sis del matí i el
dia ha d’acceptar que ha de destapar l’espectacle. Un roig cirera, un ataronjat com la fruita i
un rosa xiclet apareixen als pòmuls del cel torbat i ells, aliens, juga que
juga, besa que besa a la cara, a les mans, el pit i la panxa.
El noi solitari fa
ballar la mirada entre l’alba i la parella. El rosat li recorda a la sang i el
groc a unes rajoles d’un pis oblidat.
“Ella és maca com la Dora. Xiscla
com ella, parla com ella i es mou com ella.
Segur que d’aquí a un parell d’anys també tindrà les peres tant
grans. Colla de gossos en zel, quin
refotut fàstic que em feu... Ella de gran una mala puta i ell un guarro. Quin
fàstic quin fàstic quin fàstic. Que
refotudament bonic està el matí avui!”.
S’aixeca de cop i es fica a l’aigua sense vacil·lar. Vol que el color vermell d’aquella meuqueta s’impregni
a la seva roba. Agafa amb força un
bolígraf mig enterrat a la sorra i amb decisió és dirigeix cap els dos amants
innocents.
Ella no es fia i surt de l’aigua amb rapidesa. El seu noi li agafa la mà i l’abraça
trepitjant la roba amuntegada. Murmuren,
l’estrany no sap què murmuren, però a partir d’aquell moment deixa de tenir
importància. El matí no ha tingut temps
de descobrir les seves obscures intencions.
divendres, 23 de març del 2012
Sobre nosotros
-->
Bésame y muérdeme hasta hacerme sangrar, pero por favor, no me ames. Prefiero que me odies durante el día y que me
folles todas las noches. No preguntes, sólo
hazlo. No sueño con tus manos, ni con tu
pelo ni con tu sonrisa, quiero tu sexo y tu piel de terciopelo en contacto con
la mía. Tengo mucha, mucha sed. Tú puedes darme lo que podría darme
cualquiera. No te preocupes, soy
consciente de mi mundana e insignificante condición, de la vulgaridad que todo
ser humano podría encontrar tanto en mí como en todas las demás: dedos largos, boca
fina, pechos, caderas, placeres e incansable vaivén. ¡Aunque sea probable que me veas como un
cuerpo sin rostro, aprovéchate ahora que puedes! Tienes permiso para adentrarte
en mi dulce desierto, está abierto a acoger al viajero cansado, al luchador desanimado,
al artista melancólico y desesperanzado.
Hace calor, pero los rayos no te abrasarán implacables. La brisa soplará y si caminas un poquito
encontrarás palmeras centinelas de aguas cristalinas; algunas piezas de mosaico
de los oasis modestos e dispersos como archipiélagos donde podrás refugiarte de mi presencia. Sí, es una metáfora facilona para decirte que
no me incomoda que te duermas dándome la espalda, que me gustan tus silencios,
tú falta de explicaciones y preguntas, tu actitud ambigua y esa vida a medias
que me explicas a tu manera, como un cuento.
Si esos fantasmas que te persiguen desaparecen mientras estás conmigo
significa que nuestra carnal simbiosis funciona. Es así como nos necesitamos, eso pienso a
veces. Otras pienso en amar los brazos que
me rodean en el mismo momento que sucede para no caer luego en el olvido.
Otras, pienso en los tuyos abrazándome para siempre y otras sencillamente me siento estúpida y
sucia por el mero hecho de desear que tu espectro vuelva a refugiarse en mi desierto. Es absurdo, pero tranquilo, no pasa nada, lo
soportaré. Límpiame con tu polvo, que
mañana me volveré a ensuciar. Entonces,
te buscaré de nuevo para volverte a tocar y que tu saliva me purifique otra vez. Soy tu mundana sin rostro, la caminante
cansada, desanimada y desesperanzada. Dame
calor.
dijous, 15 de març del 2012
Esto es vida…
Erase una vez una mujer mayor en su lecho de muerte. Su mano es fría y débil. Señala el televisor a su hijo, nieto o cuidador, poco importa. El aparato, de la calidad de la X cola, revela
como una mujer de pecho blandi blup como una
medusa y de dimensiones irreales sumerge una larga lengua en los dientes de
un mutante hombre botijo. Sin vergüenza
alguna, la vieja afirma que le entusiasma Gran Hermano y que sigue su treintava
edición una vez más después de hace más de seis años.
Su joven caballero, aparte de escucharla con cortesía, le trae revistas
repletas del adictivo manjar de la frivolidad.
Ella da las gracias mientras las ojea con todo el fervor que es capaz. Se siente en su ambiente. Las famosas se hacen viejas, como ella. Su piel también se descompone llena o no de
botox, y a veces, aunque dispongan de mucho, mucho y mucho dinero, también se
equivocan a la hora de gastarlo. Estupendas
grandes mansiones y fabulosos viajes.
Alcohol, fiestas y bailes con personalidades ortopédicas hasta el
amanecer. Suspira y se entristece; no
entiende por qué esa vida no le ha tocado a ella. La revisa, la encuentra vieja y oxidada,
aborreciblemente convencional. Es
mediocre casarse tener hijos y ese trabajo a jornada partida. ¿Quién se resistiría a ser Paris Hilton por
un día y experimentar una vida tan intensa como la suya?
dilluns, 12 de març del 2012
Sin odio
Recuerdo el momento que me miraste por última vez. Eran las nueve de la mañana. Fue algo bello y escalofriante que evoco en mis
momentos de íntima soledad, una píldora de dulce masoquismo que de tanto en
tanto me doy el gozo de tomar. Aquello, aquello que hiciste duele como
una espina de metal, como esa arma perfecta de los dioses hecha de orfebrería entre
plateada y dorada. Mi carne pero, se ha
vuelto más dura que las suelas de unas botas macizas, así que lo que me llega es un eco sordo de aquello que titularía sufrimiento. El odio es algo que usamos como protección,
pero contigo no me sirve. Lo he probado
de tantas maneras… Él no puede protegerme de ti. No es fuerte, no es suficiente.
Te busco entre la gente, a veces.
Otras, solamente te imagino y cuando eso pasa aun los latidos, esclavos de
ti, se paran. ¡Cuántas cosas pasarían por
mi mente si tropezase con tus ojos glaciales!
Esa última mirada tuya clavada.
Última. ¿Intensa, sincera? No. Segura. Indiferente.
Eso es todo. Te miro, pero no veo
quién eres. Veo ese tu dentro de mí, ese
tu que no existe en otro lugar que en mi interior. Ese tú sin claroscuros, con cuentos y sueños
que contarme. Ese tú imposible que anhelaría
hacer brotar. Te abrazaría bien fuerte,
pero no sería a ti a quien anhelaría recuperar. Ahora entiendo, no puedo luchar contra tu sombra. Ahora y siempre sin odio, sin rencor.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)